creatius

henisferi
hetmisferi
anisferi
lemisferi
amisferi
lamisferi
creatius ho són...

més reunió de pares

"El professor ras, per exemple, és una escultura que saluda quan diuen el seu nom. La presencialitat, més ordinària, és insistuible. Quina llàstima!" ens diu l'aprenent de professor.
Penso que encara hi ha escoles que ho superen:
A nosaltres ens ordenen per tal que els pares puguin identificar qui és el professor del qual diuen el nom i la matèria, no hem ni de saludar. A la última reunió pensava "si ara algún profe es mora no se'n adonarà ningú".
I pensar que quan els de polonia parodien la nostra estimada reina per el paper que fa jo sempre em faig un fart de riure... dijous no riuré. Ho prometo.

comentari sobre 'reunió de pares'

M'ha agradat poder participar en la consulta oberta sobre l'horari de les reunions de pares.... i mares (només cal dir que el públic és bàsicament femení). Jo crec que hi ha una altra alternativa: els professors i professores que tenen el paper de la trista figura a la reunió, és a dir, els llums de sala tenen més protagonisme que ells mateixos, podrien triar una foto seva on estiguessin al màxim d'afavorits per poder-la deixar sobre la taula a l'hora de la reunió per tal que els assistents la puguessin veure i saber qui imparteix quina assignatura al seu fill o filla. Aleshores aquests professors podrien anar a les cases dels pares i mares per ajudar-los a fer el sopar, banyar els petits de la casa, ajudar a fer els deures als nens i nenes, començar a deixar a punt el dinar de l'endemà, estendre la roba de la rentadora que hauran deixat engegada a l'hora de marxar a la reunió, repassar una mica els lavabos, fer una xerrada sobre bones maneres als infants de la casa de bon rotllo, fer estudiar instrument al nen o nena de la casa que faci música, estar al cas que es rentin les dents, que llegeixin una mica, aclarir-los el vocabulari que no entenen del llibre que estan llegint, demanar hora al metge i al psicòleg, netejar una mica les sabates per l'endemà, mirar si els toca educació física o piscina per tenir-ho tot net i planxat, bé... les coses normals que els pares farien si no haguessin d'anar a reunió. Quina bona idea, no? Ho comentaré amb el senyor Maragall perquè en faci un decret.

Avui m'estreno

Com a ogra oficial del blog, avui m'estreno amb un comentari més aviat anti-sistema establert... En un curs hi ha quatre dislèxics, un sord, un que comparteix escolaritat amb una escola d'educació especial, un que està a l'espera de plaça en una aula externa, sis nouvinguts i encara cal afegir-hi tots els problemes que encara no s'han detectat. Si a més hi afegim els fills de famílies trencades, els depressius, els que estan en risc d'exclusió, només ens quedem en tres o quatre alumnes sense característiques especials, els quals poden seguir de manera normal els currículums dictats per la generalitat.

Donada la situació, no hauríem de deixar de donar classe i dedicar-nos exclusivament a fer els projectes curriculars per a cada alumne/a segons les seves necessitats, tenint sempre en compte els continguts mínims i les competències bàsiques? D'aquesta manera tindríem tota la paperassa al dia i alguns buròcrates de dins i fora de l'administració estarien súper contents i pensarien que finalment el món de l'ensenyament comença a funcionar. Ah! Potser m'oblido de fer que la classe rutlli? És igual! Ja no funcionava igualment i així, com a mínim, tindrem els papers al dia!

Estudies o treballes o...?

Ni l'informe que va sorgir de les proves PISA ni el de la Fundacio Bofill m'han descoratjat tant com l'estudi de la UGT que si fa tres anys detectava que hi havia 65.000 joves de 16 a 24 anys que ni estudiava ni treballava, dimecres (éramos pocos y parió la abuela...) donava a conèixer que ara la xifra ratllava els 100.000.
Si fem com deia un supervivent dels camps nazis, si pensem en 98.700 noms i cognoms, ens adonarem que és molt greu. A mi em costa molt imaginar-me'ls, sobretot perquè aquesta setmana he conegut els noms i cognoms dels 163 alumnes que aniré "descobrint" al llarg d'aquest curs.
És tristíssim que tants joves no tinguin ni oficici ni benefici. Una luxe que cap societat es pot permetre sense riscos per al futur.

Acaba de sortir un nou llibre de Daniel Pennac, Mal d'escola. Es veu que ell era un alumne poc aplicat fins que un professor li va saber trobar la clau de volta. Quants Daniels hi deu haver a les meves classes?

Vaig a preparar els patracols per demà, que actuo a les 8!! Necessito animar-me urgentment.

Com van els ànims?

Que gairebé l'endemà de començar l'escola les notícies que s'han generat siguin

1. la conveniència de començar abans del 15 de setembre
2. l'existència de gairebé un miler de barracons
3. la primera convocatòria de vaga per al 17 de novembre
4. el demolidor informe la la prestigiosa fundació Jaume Bofill (si cliqueu sobre la paraula informe us podreu descarregar un PDF del dossier de premsa en el qual l'única bona notícia és que Catalunya surt com a país, diferenciada d'Espanya).

Tot plegat, no convida precisament a l'optimisme.

L'exili, la salvació.

Esforçats forjadors de coneixements d'esperits indisposats a la vostra saviesa,
arquitectes de la construcció d'una personalitat, enginyers de vocacions,
mecànics dels problemes d'inadaptació social i de rebuig a la cultura,
ebenistes responsables de llimar les actituds més intolerants,
detectors de problemes de salut de malalties imaginàries i algunes inimaginables,
benvolguts professors i professores:

Us escric des de l'exili educatiu, on passo els millors anys de la meva vida, després d'agafar el meu barco i reorientar-ne el rumb per excedentar-me de la pitjor de les professions possibles, només comparable a picar pedra: picar enteniments.
Sí, certament gaudiu d'unes vacances i un horari envejables. D'un sou gens menyspreable. Però sou domadors de feres, tancats en una gàbia amb més de trenta exemplars cada dia, bèsties en zel que tenen les hormones disbauxades i que estan amatents a que algú us fereixi per desenvolupar el seu instint carronyaire, que mostren només quan cacen en col·lectivitat, mai individualment. Avaluar-los us comportarà greus càrrecs de consciència i la subjectivitat causarà estralls a les qualificacions. Aprovareu a suspesos i suspendreu a aprovats, per aquell deliri de divinitat que us farà jutges de coneixements i d'actituds. No sense remordiments.
Com us he dit, visc aïllat de l'ensenyament, allunyat tant com puc dels granets d'acné i dels barbamecs, de la fortor ofensiva de les aules a l'estiu, especialment a les tardes o després de gimnàsia (ai perdó, d'educació física o balls de saló).
Encara hi sou a temps!
Salveu-vos, ara podeu!
Mireu d'educar els vostres propis fills i, quan veieu que n'és de complicat, renuncieu definitivament a educar els fills dels altres.
Penseu que els pares (excepte els vostres) estan majoritàriament de part seva.
En aquest país no es respecta res: a mi mateix, amb tot un títol de capità i una experiència d'anys, m'han substituït a les caixes de barritas de merluza congeladas per un grumet.
Seguiré les vostres reflexions amb interès crític... ajudant-vos des de la meva experiència a veure el món educatiu amb el pessimisme que es correspon. Seré aquell que quan pugeu a la barana del pont per llençar-vos daltabaix, us donarà l'empenta. Ja m'ho agraireu.

Capitán Pescanova.